Denúncia d’una prevaricació espanyola

Calafell, 20 d’octubre de 2012

Senyors,

Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m’està passant des de les “Espanyes”. Miraré de resumir-ho.

Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d’enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir mentre pujava a la Pica d’Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (centre de recursos pedagògics) i per tant, era funcionari. Defensor del català i de Catalunya.

Deixant passar l’agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d’ells era gestionar-me la pensió de viduïtat.

Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la Delegación de Hacienda a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s’adjunten a la sol·licitud de pensió.

Abans d’ahir vaig rebre una carta d’aquest estament que diu que el meu expedient està aturat perquè els falta el “certificado de defunción del registro español”. Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d’advocats que em representa són uns bons professionals. Els vaig telefonar i els vaig fer arribar la carta rebuda, i evidentment l’advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent, la Sra. Clara Isabel Melero Redrano.

Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta al registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa, i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma.

Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué:

«Bueno, para que esto se agilice y no haya más demoras, me hacen llegar el certificado del Registro Civil en español. Pues, si no, puede quedar por ahí entretenido por cualquier otro compañero mío.»

Això es el resum d’una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi NO el demanaven.

Segurament m’ha tocat el funcionari de torn tocapebrots, però per comprendre defunció, mort el dia, tom o llibre... La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge. [...]

No és la meva intenció reclamar res amb aquest escrit. La pensió, si no és d’aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m’agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.

Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegir aquest escrit.

Atentament,

M. Dolors Terrón Sacristán

(Extracte d’una denúncia pública de la Sra. Terrón)

Les taques de la Lluna

per Manuel Cuyàs

Hi ha algú, avui, que llegeixi, sencers o fragmentàriament, els cinc volums del Costumari català de Joan Amades? Quan el règim franquista va haver finit, el desfici per recuperar el temps i la cultura va incentivar també l'interès pel folklore. El 1983 l'editorial Salvat va reeditar l'obra d'Amades del 1956 amb uns llibres de presentació magnífica que van entrar a moltes cases. Hi insisteixo: hi ha, en l'actualitat, qui agafi un d'aquells volums i hi passi la vista? [...]

L'altre dia vaig agafar el cinquè volum del Costumari, que inclou les celebracions del mes d'octubre ara en curs. Després de trobar a l'atzar el fragment que tot seguit els reprodueixo vaig pensar que sigui com sigui Amades s'ha de llegir perquè és molt bo. El folklorista parla de com les taques de la Lluna són interpretades en diferents punts de Catalunya i diu: “A Martorell hi veuen un home enfilat dalt d'una figuera a la qual anà a atipar-se de figues i ho negà; a Sant Quintí de Mediona, un home penjat que un diumenge anà a robar uns ceps; a Vidrà, la cara d'un pagès que llaurava en diumenge; a Camprodon, un llaurador amb la junta dels bous junyits a l'arada; a Sarrià de Ter, Campdorà i Riudellots, el Mal Caçador que empaita la llebre maleïda que el féu pecar i condemnar.” Això no ho superen ni Borges ni Perucho junts [...].

(Extractat d’El Punt Avui, 18 octubre 2012)

DCVB: cinquanta anys en bona forma

per Esperança Costa

Quan a les illes Balears algú fa un jutipiri (gest còmic), provoca rialles. A les comarques centrals valencianes, una persona està desvanida quan està molt orgullosa d’algú o d’algun fet. Però, ni jutipuri ni desvanir figuren el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), obra de referència que marca el lèxic normatiu de l’idioma.

Tampoc no hi ha paraules com ara cotó en pèl, encalar, blamor o fotracada, ni moltes altres de ben comunes i que, curiosament, comparteixen valencians, balears i catalans de zones perifèriques com les comarques de l’Ebre. Aquests mots, però, sí que figuren en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), altrament dit Diccionari Alcover-Moll. Enguany es compleixen 50 anys des que s’imprimira, el 1962, el desé i últim volum d’aquest recull lexicogràfic, el treball més gran dut a terme mai en una llengua romànica i iniciat, al començament del segle XX, pel mallorquí Antoni Maria Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll. [...]

L’Editorial Moll, propietària de l’obra, ja ha fet deu edicions del diccionari, que es ven a un preu de 700 euros. Però el gran salt es va produir l’any 2001, quan l’Institut d’Estudis Catalans i l’Editorial Moll acordaren crear-ne una edició electrònica per a penjar-la en internet. Destaquen les xifres del seu ús: segons l’IEC, només des del gener de 2011 fins a l’agost d’enguany s’han consultat en línia més d’onze milions i mig de paraules.

Mig segle després, “des del punt de vista científic, el DCVB continua tenint la consideració d’obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes i del conjunt de les llengües romàniques”, explica Susanna Moll, directora de producció de l’Editorial Moll. El diccionari no tan sols explica el significat actual i històric de les paraules, sinó també la distribució geogràfica, sinònims, etimologia, els usos literaris i populars, variants dialectals, i les diverses pronúncies i la transcripció fonètica corresponent, entre altres dades.

Alcover va iniciar l’obra comptant amb nombrosos corresponsals-enquestadors d’arreu de l’àrea catalanoparlant. [...] També hi treballaven molts col·laboradors voluntaris que anotaven tot el lèxic de clàssics de la literatura, com ara Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, o l’Espill, de Jaume Roig, per esmentar-ne només dos. Mort Alcover el 1932, el seu deixeble Francesc de Borja Moll va assumir la direcció del projecte amb l’ajuda de la seua filla, Aïna Moll, i del valencià Manuel Sanchis Guarner. [...]

El diccionari ja ha complit 50 anys. Caldria revisar-lo? Per a Susanna Moll, “l’actualització del DCVB sempre ens ha semblat un ideal difícil d’acomplir”. “Per part nostra”, explica, “estaríem encantats de formar un petit equip de coordinació que fos capaç de mobilitzar de nou tots els aimadors [amants] de la llengua catalana, com en els bons temps de mossèn Alcover”. “Però sense ajuda de les institucions, tant científiques com econòmiques, no ho hem vist possible, ara com ara”, conclou Moll. [...].

Si el lector es pregunta el perquè del nom Diccionari català-valencià-balear tot i que tothom reconeix la unitat de la llengua, la resposta és complexa. [...] Encara és famós l’episodi del 1918, quan Alcover, tot irritat, va abandonar Barcelona i es va endur cap a Mallorca sa calaixera, on arxivava vora 900.000 cèdules o anotacions lexicogràfiques.

Francesc de Borja Moll ho va explicar molt bé en la introducció del diccionari el 1962: “Per guanyar-se [Alcover] les simpaties de les regions valenciana i balear davant l’aversió dels catalans, va canviar el nom de Diccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear”. Però, va escriure Moll, “mai no s’haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d’una idea de fragmentació, ha esdevingut l’obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent”.

Cinquanta anys després, el DCVB continua sent una obra insubstituïble. I també continua la incoherència política de què parlava Moll: l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no mantenen relacions. Explicar-ne el perquè requeriria, com també les malsofertes relacions entre mallorquins i catalans en l’època d’Alcover, un altre reportatge, o millor encara un gran diccionari històric de desficacis.

(Extracte de l’article publicat al Quadern d’El País, edició País Valencià, 3 octubre 2012)

Madrid, octubre 2012

(He deixat l’article en la llengua original perquè he arribat a la conclusió que un text com aquest no era possible traduir-lo: en català ens manquen paraules.)

per Anònim

«Un Presidente de una Comunidad Autónoma es el más alto representante del Estado en dicha Comunidad; de ahí que el hecho de que un Presidente de una Comunidad Autónoma como Cataluña trate, provocativamente, de romper el Estado al que representa sea anticonstitucional, aparte de una felonía y de una intolerable exhibición de ingratitud y de insolidaridad. Si ataca a la Constitución, ataca a su propia legitimidad. Nada más lógico, en consecuencia, que se le exijan no sólo responsabilidades políticas, sino penales. Si esto se hubiera hecho desde el primer instante en que se produjo el menor atisbo en esa dirección, no tendríamos que estar ahora lamentando los extremos a los que hemos llegado. Si, hace muchos años, el socialismo en el Gobierno no hubiera cedido las competencias en Educación y permitido ciertas derivas en la formación de los alumnos, no se habría creado el caldo de cultivo disgregador, separatista que, tristemente, lleva años de impunidad y de complicidad más que evidentes.

»Si en las Comunidades en las que arrecia el aldeanismo independentista no se hubiera tolerado la enseñanza de la Historia que se ha tolerado, no tendríamos hoy a toda esa miserable compaña de tontos ilustrados –que son los peores– que pontifican en tertulias de todo a cien que España siempre fue un conjunto de reinos, bla, bla, bla... Sí lo fue, como Alemania, como Italia, como Francia y como todas las demás naciones de Europa; con la diferencia de que, antes que todas esas naciones y hace más de medio milenio, España fue la primera verdadera nación unida de Europa, gracias a los Reyes Católicos.

»Si alguno de esos tontos ilustrados se tomara la molestia de repasar la Historia –si es que busca algún libro de texto digno de tal nombre–, se enterará de que Cataluña ni siquiera fue reino nunca, sino un condado de la Corona de Aragón. Si en serio está interesado en conocer la verdad, le bastará ir a una hemeroteca para enterarse del precio de conveniencia con que los comerciantes del sector textil catalán compraban la lana de las ovejas del resto de España; y puede enterarse también, si quiere, del coeficiente de caja que todos los españoles pagamos para las autopistas de Cataluña por donde entraba el turismo.

»Estas cosas no se cuentan hoy en los periódicos y en las tertulias, porque no se saben o porque no se quieren saber, pero ocurrieron en la solidaria España de la posguerra y del franquismo.

»Por eso, y por muchas razones más, es tan indignante el chantaje que intenta la Generalidad de Mas, en un momento de crisis económica rampante y de debilidad, indignamente aprovechado como si se tratara de una Marcha verde marroquí; por eso, echarse al monte, como ahora pretenden algunos catalanes y algunos vascos, debería hacerles pagar las consecuencias y experimentar el frío que suele hacer en el monte.

»Es de esperar que, al menos, siga vigente en el ámbito jurídico internacional la convicción de que el derecho de autodeterminación no existe más que para las colonias.

»Y también -y esto vale para todos los rubalcabas y sus derivados y compuestos, en Cataluña, en Vascongadas o en donde sea– que, en un Estado federal, España no sería otra cosa que la suma de sus partes y dejaría de existir como tal nación.

»A lo mejor podrían entenderlo también los muñidores de todas esas manifestaciones en las que son apaleados los policías que cumplen su obligación y que, a diferencia de lo que ocurre en todas las demás naciones civilizadas de Europa, son retransmitidas en directo por las televisiones. Tampoco basta con eso tan socorrido, desde el Gobierno, de que “España no está para discusiones identitarias”. Como si alguna vez pudiera estarlo...

»A ver si vamos a llegar al alucinante comunicado de una llamada Unión Internacional de Ulemas Islámicos, que acaba de pedir al Papa que se disculpe con los musulmanes por su ya lejana conferencia de Ratisbona y, ya de paso, ¡por la Reconquista de España! Aquí la esquizofrenia puede llegar a límites insospechados.

»Ahora, eso sí, ustedes han visto, igual que yo, la foto del diputado de Amaiur, Sabino Cuadra, antisistema él donde los haya, pero enseñándole al policía su carnet de parlamentario con la bandera española bien a la vista, para que no le toque un pelo.»


Contingut íntegre d’un article publicat amb el pseudònim «Gonzalo de Berceo» al setmanari Alfa & Omega, 4 d’octubre del 2012.

València i Barcelona, segle XIX

Per Teodor Llorente

València i Barcelona

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!

Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,

portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.

Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:

los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes

serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;

els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,

i els altres acampàrem en lo flairós jardí;

mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,

los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,

al vell tronc llemosí.

Los pensaments s’envolen als temps en què la glòria,

en les daurades fulles de la immortal història,

donava per exemples al món nostres records;

quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,

i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria

i March a tots los cors.

Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!

Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa

lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,

rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,

i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra

dels antics laietans.

Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya,

de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,

tos fills en amples veles els vents feren captius;

i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,

colliren a mans plenes les ensucrades fruites

en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,

valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien

de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;

i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,

del cavall de sant Jordi seguien les petjades

entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles

per a bé dels reialmes prudents i sàvies regles

menysprear maquinaven reis mal aconsellats,

coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes,

«Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes

i nostres grans Jurats.

I així units romanen d’una i altra germana,

de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,

los noms, per a memòria de l’esdevenidor;

i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes

que gojaran unides també les glòries noves

d’un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,

i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre

a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau;

colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella

fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,

tu el timó de la nau.

Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro,

los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,

perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;

poble que a totes hores, cants entonant alegres,

del sant treball aixeques l’encens en núvols negres

fins al cel, dia i nit;

i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema

en les brusentes planes lo sol de la verema;

los que feu de la terra brotar les garbes d’or;

los que, puntejant destres la cítara moresca,

feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca

dels tarongers en flor:

vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga

de les comunes glòries i la grandor antiga

lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;

i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,

desgarreu les fecondes entranyes de la terra,

solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:

les dos podeu ser reines, València i Barcelona:

la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.

Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres

i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,

envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;

cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,

i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;

les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,

i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,

gloriós tronc llemosí!

(1864)

 

(M’ha arribat de Víctor Iñúrria, a través de Migjorn; la fotografia l’he presa de Wikimedia: és una escultura de Marià Benlliure)